Una sensació de viure per viure, cansar-te de la rutina, esforçar-te... però cagar-la com sempre.
Sóc aixina però...
Deuria cambiar? És necessari?
Sols preguntar-s'ho ja pareix una resposta...
Veure persones que pareixen fortes i segures; és una màscara: estan pitjor del que jo podria imaginar... el seu error? al primer parèixer, no cambiar, no adaptar-se... però qui vol deixar de ser ell mateixa? Tampoc sóm tant falsos... sols quan estem de caure finalment.
Ja ho havia pensat moltes vegades... "si la economia (capitalisme) és com la natura, salvatge, on sols el més fort o el que s'adapta sobreviu... com en la societat poden sobreviure persones que no s'hi adapten?".
Tinc que dir-ho... en un any he canviat dastricament... jo no conec al Carlos de fa 2 anys... no se ni lo que se li passaba per el cap... note com si ja no tinguera passat i com si el futur no parar de pegar-me mossos.
On està la clau? Que he fet?
Amics, no es cosa meua... meu cambiat vosaltres la vida sense saber-ho, meu acostumat a noves coses i ensenyat a altres... per una vegada he pogut dir que sóc feliç de veritat! He trobat l'estabilitat en vosaltres però com som com un baixell de vegades entra aigua... sol passar...
Sense vosaltres, ni coneixeria altres, ni coneixeria la amistat...
es mereixeu el millor ewe (a mi? ewe) xDD
ñ____ñ
~~WE-ARE-NOTHING-WITHOUTH-A-BROTHERHOOD~~
